Fotografia de Madison Inouye. CreativeCommonsAtribution
El llibre, la cultura, no pot ser valorat només des de la seva vessant de sector econòmic, en Josep Santesmases ens planteja que s’hauria de saber valorar i defensar com a una necessitat essencial.
avant d’aquest Sant Jordi tan estrany que arriba cal, malgrat tot, parlar seriosament dels llibres i de la cultura. En aquests dies d’encauament forçat per les circumstàncies ens arriben moltes imatges de com la gent se les empesca per matar les hores tancada a casa. Entre la varietat d’exemples que ens proporcionen els mitjans públics convindria mostrar —també— com la lectura forma part de la quotidianitat organitzada del «queda’t a casa» assenyat de moltes persones.
Els llibres i la lectura com un sistema per aprofitar el temps tot aprofundint en el coneixement, per enriquir-nos culturalment i per arribar a ser una mica més feliços i savis. D’exemples n’hi deuen haver moltíssims, però sovint costa massa entendre que els llibres —i la cultura— haurien de formar part de la quotidianitat informativa —i també de ficció— si més no dels mitjans de comunicació públics i no només encabits com a secció específica.
Aquest és un país en el que com a societat sempre tenim la cultura a la punta de la llengua com a tret distintiu, però on massa sovint, tots plegats, governs i ciutadans, no juguem la partida a fons. En temps de crisi, o gairebé sempre, es reivindica el sector cultural pels llocs de treball directes i indirectes que és capaç de generar o pel percentatge del PIB que representa. Que no els perdéssim! Si ho fem així, com la raó primordial, ens equivoquem, perquè no farem altra cosa que intentar justificar el que hauria de ser evident i inqüestionable. Es justifiquen per la quantitat de llocs de treball el sector agrari, el sanitari, l’industrial o l’educatiu? O ho tenim llargament assumit per la necessitat imperiosa de la societat? Quan justifiquem el sector cultural fonamentalment pels llocs de treball que genera no fem altra cosa que posar-los en perill, perquè donem a entendre que sempre hi haurà algú poderós, que pel que sigui, pot arribar a pensar que en bona part són prescindibles o reconvertibles.
Ens posem nosaltres mateixos en la corda fluixa, a mercè de criteris amb molta freqüència populistes. Hi pot haver un imbècil amb poder que digui que cal reduir dràsticament el nombre de pagesos? No, perquè els imbècils també mengen. La cultura és una necessitat, com els aliments, com la sanitat, com l’educació. És en aquests paràmetres on l’hem de situar, enfrontada si convé a moltes coses no necessàries generosament valorades, promogudes o subvencionades. Si la cultura l’entenem com a necessitat quotidianament imprescindible no caldrà justificar-la pels llocs de treball que genera, sinó que, al contrari, tindrem la força per reivindicar-ne més, de la mateixa manera que demanem més actius pels sectors agrari, sanitari i educatiu. Té sentit justificar les Humanitats pels llocs de treball en l’àmbit educatiu? Si se les han carregat és per la feblesa en defensar-les i pel sotmetiment generalitzat a directius burocràtiques que no entenen res més que la productivitat comptable.
És per tot això que hauríem de considerar en gran estima els llibres. Els hauríem d’estimar i els hauríem d’ensenyar a estimar. Hi ha moments en la història que l’aparició de nous «invents» posa en qüestió o en desús el que fins aleshores havia estat quotidià. A vegades entremig hi ha un temps d’interregne fins que s’acaba produint la substitució. A vegades, però, malgrat les previsions més atrevides, més abocades als canvis, el nou no treu el vell. O el vell retorna perquè el nou conté massa artifici, o conviuen. Pensin en el tema alimentari. Les ganes de poder anar a comprar els productes en origen, si pot ser directament al pagès o a l’agrobotiga de la cooperativa, com a garantia de qualitat i gust. L’aparició de la televisió no va matar la ràdio, ni de bon tros. O la construcció de les carreteres i autopistes no ha convertit en inútils els camins. Són incontestablement necessaris i imprescindibles. Fins i tot quan les carreteres són sistemes de comunicació pel lleure —les excursions i els viatges programats— els camins han vist com retornaven les ganes de caminar, per simple plaer, per sanitat física i mental.
Però en el cas dels llibres sembla que globalment no ens acabem de treure del damunt l’estigma de l’objecte vell que no acaba de ser substituït, com si fóssim en l’interregne del qual parlàvem. Els llibres i el fet de llegir. Perquè defensar un element és valorar sense subterfugis de cap mena la seva necessitat, la seva utilitat, el seu contingut, les aportacions que ens proporciona, l’enriquiment que ens causa. Podríem entrar ara en el dilema: llibre en paper o llibre digital. No és això del que es tracta. En primer lloc el llibre com a contingent de coneixement, de creació, de memòria. Devaluar una forma acaba propiciant el menyspreu de l’element.
Llibre vol dir lectura, una pràctica molt seriosa que no hauria d’admetre lleugereses de cap mena. Llegir vol dir conreu de la intel·ligència, educació, capacitat de raonament aprofundit, saviesa. Coses que, massa sovint, fan nosa a determinats poders. Llegir llarg, llegir llibres.
Certes reticències al llibre imprès poden causar descrèdit al llibre en general i a la lectura en particular. Lamentablement. Fer valdre, estimar els llibres és conferir importància i transcendència al seu contingut però també al contingent, a l’objecte físic. L’element constituït per uns fulls impresos enquadernats, amb unes cobertes, d’un volum i unes mides determinades, que ocupa lloc. La garantia de preservació del contingut més enllà dels canvis tecnològics que es puguin succeir. La transmissió de l’objecte del present al futur. La matèria, les formes, el tacte, l’olor del paper, el lleu soroll dels fulls en passar-los. La permanència i la presència constant, com a testimoni d’allò que hem llegit o rellegit. O fins i tot del que no llegirem, però que sabem que és continent de cultura i civilització, per petita i local que sigui.
Hauríem d’estimar els llibres, hauríem d’aprendre i ensenyar a estimar els llibres, físicament. A casa, a l’escola, posar-los damunt d’una taula, tocar-los, acariciar-los, comprovar la seva textura, obrir i observar el seu contingut, les lletres, les imatges. Abraçar-los com s’abraça la família i els amics, i els animals de companyia, o els arbres en determinades teràpies modernes. Mirar l’any en el qual foren impresos, el nom del seu autor, la llengua en el que foren escrits, i… llegir, llegir, llegir.
Josep Santasmases
