Joan Perucho Guitiérrez. Foto d'Elisa Cabot. CreativeCommonsAtribution
Aquest any se celebra el centenari del naixement de l'escriptor Joan Perucho i en Joan Solé Bordes, per aquest sant Jordi virtual que estem celebrant, li dedica un conté inèdit molt actual.
a Maria va sortir un instant al balcó i va tornar a entrar cridant:
.-Avui també és diumenge! Visca el senyor Perucho! Perucho, Perucho!
I en repetia el cognom una i altra vegada en la certesa dels seus tres anyets acabats de fer que aquell prodigi de fer festa cada dia i no haver d’anar a l’escola era cosa del senyor Perucho.
Pel que sembla el cognom de l’il·lustre escriptor li havia fet gràcia i, per una curiosa conjunció de detalls, va atribuir-li la capacitat de fer que cada dia fos diumenge, un caire que la Maria interpretava des del balcó en sentir que –com succeïa només els dies festius- no hi havia brogit de motors. Sense circulació pel carrer els diumenges eren dies silenciosos i aquest era el primer indicatiu de jorn festiu.
Uns quants dies abans, a l’hora d’anar a dormir m’havia preguntat per aquella situació tan estrambòtica que ens mantenia a tots tancats a casa.
.-Jo crec que ha de ser cosa del senyor Joan Perucho –li vaig dir per justificar d’una manera senzilla el confinament al que un estrany virus ens mantenia sotmesos- era un escriptor molt especial i com que aquest any en fa cent del seu naixement des del cel ens ha volgut obsequiar amb molts dies de diumenge.
.-Perucho, Perucho –repetia la menuda mentre s’adormia, talment com si fos una paraula màgica.
Però el detall li va quedar i l’endemà, a l’hora d’acotxar-la al llit hi va insistir:
.-Avi, això de regalar-nos diumenges cada dia per què ho fa el senyor Perucho?
.-Suposo que perquè era un gran escriptor i li agradaven els temes misteriosos. Pensa que fins i tot tenia una casa a Albinyana amb un fantasma.
.-Un fantasma! -Va exclamar la Maria obrint uns ulls com a taronges.
Curiosament, feia la impressió que el fantasma li fes més curiositat que no pas por.
.-T’agradaria tenir un fantasma per a tu sola, Maria? Però no un fantasma lleig sinó un d’aquells de poble, senzills i tranquils?
.-Ja ho crec! Un fantasma d’aquells que no fan por, oi?
.-Exacte, Marieta. Un bon jan, un fantasma d’estar per casa, d’aquells que els agrada la vida tranquil·la a pagès.
Jo no hauria gosat mai atribuir a l’admirat Joan Perucho el virus que rondava pels carrers i s’emportava la gent gran a l’altre barri bo i passant pels serveis hospitalaris d’urgència, però ja era una bona coincidència que precisament l’any que havíem de commemorar el seu centenari ens caigués al damunt una situació tan estrafolària com aquella. Portàvem més de quinze dies tancats a casa i els informatius no paraven de dir que encara no havíem arribat al pic més alt i que hauríem d’estar-nos-hi uns grapat de dies més.
Sort que amb la Maria no teníem temps d’avorrir-nos.
.-Àvia, llevat! Avui també és diumenge i no haig d’anar a col·legi. M’has de fer l’esmorzar!
I com que a la meva dona li costava desempallegar-se dels llençols, la Maria la sacsejava i li cantava allò de:
Dormilega, dormilega!Sempre, sempre estàs de pega!
Vam tenir la Maria, la nostra única neta, confinada amb nosaltres a causa de la feina dels seus pares, i puc assegurar que, tot i que també cansades, van ser unes setmanes que consten com especialment felices en el nostre currículum d’avis.
.-Iaio, i què fa el fantasma del senyor Perucho?
.-Doncs ara no ho sé però quan hi havia el senyor Perucho em suposo que devia fer vida de pagès... i esmorzava el seu bon plat de mongetes amb botifarra o pa amb tomàquet i pernil... i no pas un bol de cereals com tu.
.-I si era un fantasma, com és que no feia por, avi?
.-Potser perquè ara ja no us espanta res. –Li vaig dir conscient que la Maria era un pou obert a la imaginació, un pou sens fons.
.-Oi que un dia anirem al poble del senyor Perucho, avi? A veure si veiem el fantasma!
.-Tan bon punt puguem sortir de casa i no tots els dies siguin diumenge.
.-I tu creus que el podrem veure?
.-No m’estranyaria que el trobéssim berenant pa amb vi i sucre en algun racó del cafè de la Societat Recreativa d’Albinyana. Saps, Maria, el pa amb vi i sucre li agrada molt i potser per això sempre està content i és amic de tothom.
.-Avi, em sembla que m’estàs enredant!
Joan Solé Bordes Vilafranca, abril del 2020
