.jpg)
Barrels on Money. Victor Dubreuil. Oli sobre llenç. 1897. Col·lecció privada. Domini Públic. Via Wikicommons.
Deu fer ja més de vint anys que, d’una manera que n’hauria de dir gairebé involuntària, vaig triar uns quants números per emprar-los en alguna d’aquestes rifes que es fan gairebé cada dia i que premien una combinació de mitja dotzena. En honor a la veritat hauria de dir que els nombres triats -6, 7, 9, 27, 28 i 31-corresponien a diverses xifres que apareixien en alguns dels telèfons d’amics i coneguts.
Com que m’agrada ser sincer, diré que no havia invertit diners en jocs d’atzar des dels temps juvenils de la tómbola parroquial de festa major, però aquest sobtat interès i el fet de disposar d’hores en la meva poc densa jornada laboral, em van portar no sols a comprovar si la combinació resultava premiada sinó, sobretot, a esgarrifar-me de la monumental xifra milionària que em podria correspondre si la sort s’avenia a les meves xifres.
D’aquí que em vaig posar a estudiar a fons la fisiologia del nombres enters i dels racionals –els irracionals encara els tinc pendents d’analitzar- però considerant que la combinació guanyadora d’una rifa no pertanyia a l’àmbit dels nombres reals sinó dels irreals, en la mesura que la seva combinació de sis no es realitzava mai, ni tan sols si les xifres s’aplicaven agafant-les del triangle de Niccolò Fontana Tartaglia o de la taula de Pascal, de manera que a l’hora de pregar per tal que sortís la meva combinació m’encomanava a Paolo Ruffini.
Ben aviat, però, vaig deixar estar el pobre Ruffini, potser pels mals records escolars d’un matemàtic que en la meva adolescència m’havia semblat molt pesat –jo era més aviat de lletres- o per l’evident consideració que aquell bon home tenia un cognom que no s’avenia gaire al món de la ciència i semblava lligar més amb el d’un cuiner italià o d’un barber d’òpera. Llavors vaig adreçar els meus esforços a l’anàlisi de les combinacions numèriques que tenien a veure amb els famosos axiomes de Giuseppe Peano al seu Arithmetices principia, nova methodo exposita
Tot em va fer entendre finalment que m’havia d’orientar cap als estudis matemàtics d’Isaac Newton considerat en el seu binomi i em va entrar per l’ull dret aquell personatge de l’aristocràcia britànica que havia descobert la manera de collir pomes sense moure ni un dit. A més, Newton va ser el primer a demostrar que les lleis naturals governen el moviment de la terra i dels cossos celestes, uns principis que ben aviat van saber aplicar els polítics i alts funcionaris a finalitats adreçades a mantenir l’estatisme en el seu corresponent càrrec a l’administració.
Amb una anàlisi científica tan notable vaig arribar a la certesa que un dia o altre, demà o d’aquí cent anys, la meva combinació sortiria i concediria una morterada de milions a algun infeliç humà. De manera que durant més de vint anys he tingut l’agradosa paciència de resseguir la premsa a veure si les meves xifres hi treien el cap. Sovint no quadrava cap número –el meu pare deia que això també hauria de tenir premi- o com a molt s’hi ajustaven un parell o tres.
Convençut de la importància de l’exercici fa uns mesos vaig anar a fer testament per deixar instituït que el meu hereu de confiança tindria l’obligació que seguir amb constància diària el control dels números que poguessin aparèixer en qualsevol de les rifes de combinació de xifres.
Però l’altre dia van sortit tots sis! Ho certifica el diari d’avui, i el premi que m’ha correspost és de més de 13 milions d’euros. Sort que no hi jugava ni hi he jugat mai que els diners són una cosa molt seriosa. A l’hora de dinar ho he comunicat a la família, hem obert una ampolla de cava i hem brindat per celebrar-ho.
Quants maldecaps i quants quartos m’he estalviat!
Joan Solé Bordes
