Publicació número 155
18ns Premis Literaris Penedesencs NIT DE SANT JORDI 2006
Autor/s: VV.AA.



Edició: primera

Any publicació:

Págines: 112

ISBN: 978-84-86933-81-4

Tema: Literatura, prosa i poesia

Periode:

Municipi/comarca:

Preu:

Índex:
PRÒLEG NARRATIVA Petites morts Toni Mendoza i Caro. Primer premi ex - aequo Estimat company difunt David Figueres. Primer premi ex - aequo "22 x 46". Isaac Davis Segon premi. "Elegia per a una clau". Carles Verdú Esbrú Seleccionada. "D

Síntesi:
ALGUNA COSA BEN POC EXPLICADA SOBRE LA CREACIÓ LITERÀRIA Podria encetar aquestes línies dient que els premis literaris de la Nit de Sant Jordi ja han arribat a la majoria d'edat, als famosos divuit, però ve a ser que en altra temps aquesta no era l'edat de la majoria, o que alguns dels autors guardonats encara eren criatures quan aquests premis es van endegar, o qui sap si m'agradaria insistir en el fet que ja fa vint anys que vam començar aquesta filigrana de guardons -per iniciativa de Manel Gallego, de Sant Cugat Sesgarrigues, i de Joan Cercó, i amb ell el restaurant Sant Jordi- Ca La Katty, de Sant Martí Sarroca-, podria fins i tot recordar aquells primers jurats i aquelles primeres concessions dels premis al castell dels Sanmartí i que d'això ja en fa dues dècades perquè algun any els premis no han estat convocats. O potser podria anar per una altra banda i remarcar la feina realitzada en tots aquests anys, l'aportació d'aquesta convocatòria a la creació literària, el camí que alguns han fet a partir de convocatòries com aquesta i, en qualsevol cas, la seva faceta d'aprenentatge que es complementa amb la convocatòria del premi per a centres docents. En el fons, però, tot això, i moltes coses més, només serien una mena d'intent per a justificar allò que, especialment des del temps dels romàntics -dels nostres romàntics, com Milà o Cabanyes- no té cap sentit aparent: la voluntat de la persona humana per transcendir el seu espai quotidià i deixar fixat, -es a dir, escrit- un sentiment, una idea, una sensació, un concepte, una petita història, un fet anecdòtic... La major part dels humans no ho fan mai, o gairebé mai més enllà de les obligacions dels anys escolars, i escriure és per a molts -i més ara que som en un món absolutament audiovisual- una absurda manera de perdre l'estona, un temps que es pot aprofitant llegint o simplement no acostant-se ni per equivocació a la lletra, sigui del tipus que sigui. Però, potser per defecte, n'hi ha que senten el veritable neguit d'aplicar-se a la lletra i donar a conèixer, si s'escau, el resultat d'un treball inquiet, moltes vegades absurd i neguitós que,. a més, presenta habitualment resultats poc satisfactoris, potser perquè l'autor els veu lluny de les expectatives que ell mateix s'havia forjat. Sovint ens passa després d'alguna lectura, hom clou un poema de Salvat, Garcès, Riba, Mercè Marsal o del mateix Ton Massanell i sent com, al costat del sentiment d'admiració o d'emoció, hi ha la frustració de reconèixer que mai, per molt que un s'hi escarrassi, no aconseguirà arribar ni de lluny a articular per escrit ni una sola imatges de la profunditat, la bellesa o el sentiment de allí aplegades. Sortosament, les coses no són ben bé així, les emocions sovint esdevenen tan subjectives que davant d'un mateix text l'entusiasme en un lector no va més enllà de l'asèpsia en un altre, no sols perquè no hi veu res sinó perquè no li crida l'esperit. Són tantes les circumstàncies que hi entren -un treball creatiu llegit deu o vint anys més tard, aquell llibre que ens va entusiasmar i que ara ens cau dels dits, aquell poema que no havíem entès mai fins que un dia algú ens el va llegir en la tonalitat escaient- que es pot pensar que el veritable exercici de creació és sols en nosaltres mateixos i que del resultat de l'obra pròpia en podem ser responsables, però mai jutges. Els altres, alguns altres, es constitueixen en jurat i donen la seva opinió, trien i concedeixen premis sense altra acreditació que la de venir de fora, la de tenir una opinió literària, no se sap pas si certa o equivocada, i la de compartir-la i contrastar-la amb la resta de membres del jurat. A la seva justa consideració se sotmet el resultat d'un temps d'esforç, d'insistència davant la pàgina en blanc per fer visible allò que és una sensació intangible, quelcom que ha esdevingut neguit i que intenta solidificar-se i fer-se matèria per a poder ser objecte d'allò que els manuals de lingüística -sempre a la lliçó primera- en diuen el procés de comunicació. En aquest sentit sempre he cregut que una de les millors pràctiques formatius que es podrien realitzar és un curs de tast -de vins, posem pel cas- per aconseguir un dels exercicis més difícils i, a la meva manera de veure, també més poètics que existeixen: l'aprenentatge tan dificultós de traduir en paraules allò que és gairebé impossible de verbalitzar, la sensació que un determinat aspecte d'un vi produeix en algun dels nostres sentits. L'enologia és, mirada des d'aquesta banda, una ciència poètica. Arribat en aquest punt podria entrar en el record d'amics que eren, potser sense saber-ho ells, grans poetes del vi i dels que vam aprendre a posar paraules a les sensacions més intangibles, la imatge inesborrable, gairebé absent des de fa una dècada, de Josep Maria Grimau i Gol amb una copa a la mà, gesticulant explícit sobre les essències d'aquell producte de la terra i les seves característiques, o el record de la humilitat gairebé tímida de Julià Font i Ribé, enòleg recalcitrant que ens ha deixat ben recentment. Tot això i el que teniu a les pàgines que segueixen, és poesia, és literatura en la mesura que pertany a l'esperit, a les sensacions gestionades per l'intelElecte i és, en definitiva, un treball que afina l'oïda, que ens enfronta a les nostres pròpies mancances i dificultats i que -i això és potser el més important- ens ajuda a superar les nostres pròpies condicions i, com l'atleta en l'esforç final, ens permet anar més enllà d'on mai no hauríem pensat arribar, i posar aquest esforç a l'abast de tothom qui vulgui obrir el llibre en una de les seves pàgines i compartir una estona del seu temps amb les nostres paraules.. Josep Maria Llantet