Grècia, tot i ser el bressol de la viticultura europea, no ha estat prolífic en emetre segells relacionats amb aquest tema. Per trobar alguna emissió que ens hi porti a ell haurem de recórrer a la mitologia antiga, concretament als déus i deeses, que en el món antic eren els qui explicaven i omplien de sentit tot el que comprenia el món dels homes. I en aquest recorregut mitològic hi trobarem la deïtat vinícola més antiga d´occident: Dionís o Bacus.
Només fer una immersió en aquest món meravellós i prolífic d´imaginació ja trobem a Dionís, fill de Semele i de Zeus, que era la divinitat grega més directament relacionada amb l´agricultura, el conreu de la vinya i també amb les orgies -les orgies dionisíaques foren anteriors a les protagonitzades per Bacus i difoses pels escriptors romans agafant el patró hel·lènic-.
Retrocedint al que conta el mite, abans que Dionís sortís del ventre de Semele, un llamp fulminà la mare al voler contemplar el seu amant Zeus en tota la seva glòria i esplendor, de manera que per salvar el fill Zeus el va haver d´arrancar del ventre de Semele i posar-se´l dins la seva cuixa fins el moment del naixement.
Quant això va succeir fou confiat a les nimfes perquè l'instruissin en el coneixement de les arts i de la natura, aspectes que es convertiren en atributs quan fou considerat déu de l´agricultura, de la vinya i també del vi.
Les orgies de Dionís tenien lloc a l´entorn del fòrum dels teatres de la ciutat, i és per això que la seva deïtat passa a ésser considerada com a protectora del teatre a Grecia.
L'administració postal grega, que tant ha contribuït a difondre els aspectes de la seva mitologia, com a valor cultural del món hel·lènic, va editar l´any 1966 una sèrie de quatre segells de correus–Ivert&Tellier 890-893- dedicada als “2500 anys de teatre grec”, tots ells amb al·lusions i referències a Dionís.
A Grècia, la vinya es conrea en petites extensions i els viticultors són alhora també petits propietaris. Predominen els minifundis, cosa que no permet reduir gaire el cost de producció
D'ençà l'entrada de Grècia a la Unió Europea, s'estan dedicant unes 129.000 hectàrees al conreu de vinya, obtenint una producció de 3.100.000 hectolitres de vi a l'any, xifra que suposa una forta reducció si es compara amb la mitjana que havia assolit els anys vuitanta, on era fàcil arribar als 5,5 milions d´hectolitres.
La cultura del vi va experimentar un retrocés durant l'Imperi Otomà, i no va ser fins segles després d´aconseguir la independència que els grecs es dedicaren de nou al conreu de la vinya i a l'elaboració del vi.
El 1937 va crear-se l'Institut Vinícola d´Atenes, tot i que fins a l'entrada a la CEE no tenia cap llei sobre el vi que regulés la producció i establís normatives per preservar la qualitat, una situació que posava a Grecia en posició de desavantatge davant els països de l'entorn com França, Italia, Espanya o Portugal.
A la viticultura grega s'hi poden trobar fins a unes tres-centes varietats de raïm, una diversitat que s'ha convertit en una mostra de satisfacció per als viticultors i que, en certa manera, és l'exponent de l´originalitat que es pot trobar en els seus vins.
Entre els vins negres més importants hi ha el xynomavro, propi de les zones de Macedònia i la Tràcia; el agiorgitiko, conegut al Peloponès com a “sang d´Hercules”; el mavrodaphne, que és un vi dolç característic del Peloponès, el mandelaria, característic de Paros, Creta i Rodas.
L´any 1981, després de l'entrada de Grècia a la CEE s'aprovà l'actual reglament vitivinícola per regular tot allò establert per la Comunitat Europea sobre “vins de qualitat produïts en zones determinades” al qual s´acullen 19 tipus de vins i licors, entre els quals hi ha els vins moscatell de Samos, els vins de la zona de Patras, Rodas, i els de Cefalonia, entre els vins aromàtics, com són considerats els de Macedonia, el del Peloponès, etc.
Tots ells compleixen amb la normativa establerta pels vins amb denominació d'origen.
Per conèixer la procedència dels vins, les ampolles porten a la seva etiqueta l'anotació del lloc d'on provenen i també la classificació a la qual s'acull cada tipus de vi. La denominació “reserva” en els vins negres exigeix haver passat un mínim de tres anys abans de sortir al mercat. Pels “grans reserves” el temps de permanència mínim és de quatre anys.
Feu clic per engrandir la imatge
A banda d´aquestes normatives, Grècia té establert quatre categories en els seus vins:
O.P.A.P. – Aquesta categoria correspon a vins secs amb denominació d'origen de qualitat superior que inclou tan vins blancs com vins negres. Actualment s´hi acullen unes 25 marques.
O.P.E. – Comprèn vins dolços de denominació d'origen de qualitat superior, entre els quals hi ha l´acreditat Moscatell de Samos.
Topikos Inos. – Aquesta denominació equival al que en diem vins de la terra, i s'hi acullen fins a 139 marques. Té una legislació més flexible i permet als viticultors incloure-hi certes variacions, com per exemple els blancs amb regust a resina de pi.
Epitrapezios Inos. – Aquesta denominació correspon a una producció de vi de taula afruitat que gaudeix alhora d'una certa flexibilitat. Els elaboradors d´aquests vins poden posar a l'etiqueta el mot “kava” (criat en bota) als vins blancs que hagin envellit durant dos anys. També en els vins negres de tres anys com a mínim, amb una permanència de sis mesos en bota i dos en ampolla.
Feu clic per engrandir l'imatge
Grècia exporta anualment prop de 28 milions de litres. El mercat exterior més important el té a Alemanya, que concentra gairebé la meitat de les exportacions. Hi segueix en importància França i Itàlia, sobretot en el sector de la restauració regentada per propietaris d´origen grec.
A Anglaterra hi opera una cadena de distribució que té prop de quaranta tipus de vins grecs diferents, entre els quals es troben els vins enfortits en origen, com el mavrodafne, o bé el folclorico retsina, que afegeix resina de pi en el procés de fermentació.
Per contribuir a la política d'obertura de nous mercats l´administració de correus d'aquest país va emetre el 2005 una sèrie de cinc segells dedicats a varietats de raïms del Peloponès, de l´illa de Santorini, de Macedònia i de les illes de la Cefalònia.
La sèrie porta la numeració Ivert&Tellier 2272-2276, i ha estat acollida amb gran satisfacció pels col·leccionistes d´aquesta temàtica filatèlica.
Feu clic per engrandir l'imatge
Projecte: reunir aquest tipus de material amb les següents característiques:
Suport Postals escanejades, i acompanyades amb el text descriptiu.
Feu clic per engrandir l'imatge
La plaça de Sant Joan o plaça de la Verdura, era el punt on es posaven les parades de venda de productes d'horta, així com també les del mercat setmanal, que durant molts anys va tenir com especialitat l'aviram. Avui en dia encara hi ha venda diària de verdura i mercat els dissabtes.
Aquesta postal ens permet veure encara les cases del comte Moy que tancaven la plaça i que foren enderrocades l´any 1937, millorant l'espai públic així com la vista de la façana de l'Ajuntament.
Postal núm. 3557. Col·lecció ATV – arxiu JBP.
Aquest aspecte -el de la vitivinicultura o la vinya i el vi, si es vol emprar la mateixa terminologia d'abans- és força interessant si es contempla des d'una perspectiva filatèlica perquè, en certa manera, ajuda a conèixer qui forma part d'aquest sector productiu, així com les diferents varietats de raïms que es conreen.
Des del punt de vista del col·leccionisme, la gran quantitat d'emissions obliga a limitar el camp d'allò que col·leccionem i ens fa reconsiderar l'afecció o, si mes no, la forma i temes a col·leccionar.
Quan s'arriba a aquest estadi és quan pren força un nou concepte capaç d'atraure amb força el col·leccionista: la filatèlia temàtica.
Algunes administracions centrals de correus miren de manera força passiva com minven els seus ingressos per un servei que no donen ni han donat mai, perquè els col·leccionistes acaparaven un nombre considerable d'aquestes estampetes anomenades segells sense que l´administració prestés a canvi cap tipus de servei. Era i és, tot i que menys, un negoci clar. Era i és encara, el negoci de l'estampeta!
Els col·leccionistes, que som una mica masoquistes, ens mantenim tossuts en la nostra afecció i continuem cercant aquestes estampetes anomenades segells, però menys!
Què vol dir això?, doncs senzillament que ja no s'accepta tot el que s´ofereix i es selecciona solament allò (segells/estampetes) que s'adiu millor a les preferències de cadascun, i així arribem al col·leccionisme temàtic.
Un tema: la vinya i el vi, a Portugal
L'any 1970 es posava en servei la sèrie de segells dedicats al vi de Porto
Feu clic per engrandir la imatge
La numeració de l'Ivert-Tellier, el catàleg de segells que té més seguidors a tota Europa, la classificava amb el número 1097-1100.
Aquesta emissió es convertí en tota una novetat dins l´àmbit de la filatèlia a l´ésser dedicada a un tipus de producció i elaboració vitivinícola que mai fins aleshores s´havia posat tant de manifest als segells, i que d´altra banda els convertia en un element publicitari gairebé inèdit.
El nom Porto, que no es correspon pas a una denominació d'origen tal com l'entenem nosaltres sinó a un tipus de producte elaborat, havia agafat una importància inusitada arran els conflictes que enfrontaven sovint Anglaterra i França, amb la qual cosa les importacions de vins de Borgonya cap a les metròpolis s'havien vist reduïdes d´una manera gairebé sobtada. Això va fer que els comerciants anglesos giressin els ulls cap a Portugal i concretament a la ciutat d'Oporto, amb un port des d´on resultava fàcil l'embarcament i transport del vi que s'elaborava a les costes de la vessant atlàntica.
El Porto és un vi fet al gust britànic i va configurar-se com a tal salvant els inconvenients d'aquell vi que sovint es “picava” per l'aireig i moviment durant el transport. De fet, es tractava de vins de poca graduació alcohòlica que els importadors varen vigoritzar afegint-hi diferents proporcions d'aiguardent quan el most començava el procés de la fermentació alcohòlica.
Després d'un bon nombre d'assatjos s'obtingueren uns vins més aviat dolços i melosos al paladar que s´anaren afinant fins obtenir una gamma de dolçors que donen lloc a tipus diferents dins de les varietats de Porto.
Portugal té conreus diferenciats degut a l´existència de dos factors importants: el clima i el sòl, que influeixen en els seus vins amb unes característiques molt específiques.
La franja litoral de Portugal es troba sota la influència del clima atlàntic, i té un conreu de diferents varietats de raïm; totes amb una maduració generalment lenta, i l'acidesa com a denominador comú.
Ens referim a la franja nord-oest, amb vinyes que s'eleven des de la plana litoral disposades en forma de terrasses que s'enfilen cap a la carena muntanyosa interior.
A l'interior, la zona presenta un clima continental, amb valls que s'estenen a la falda de les muntanyes i per on transcorre el curs fluvial de rius com el Cavado, Duero Dao, Mondejo o Zezere.
Al sud s'esten la comarca de l'Alentejo de gran nomenada per la varietat que ofereixen els conreus de vinya, i la qualitat del vi que s'hi obté. Aquesta comarca es divideix en vuit subzones
Té una plantació de 16.800 hectàrees i unes varietats de raïm blanc, com la “Roupeiro” de procedència Síria, que proporcionen vins amb una aroma a fruits madurs, així com una altra, “Antro Vaz”, també molt apreciada i amb un deix afruitat i a flors silvestres. En varietats negres s'hi conrea la “Trincadeira”, l´” Aragonés, la “Castelao” i la “Touriga nacional”.
En conjunt, la producció vinícola de Portugal travessa una època d'expansió i modernització de tot el sistema productiu, fet que es tradueix alhora en una puixança econòmica del sector.
Feu clic per engrandir la imatge
Les vendes de vi durant el període 2006/2007 va assolir un increment del 44,8% en valor i un 37,9% en volum. Aquí també hi influeixen molt les exportacions a l'exterior, tota vegada que les vendes als Estats Units, per exemple, han enregistrat durant el període juliol 2007/juliol 2008 un augment del 17,1% en valor i un 15,4% en volum, i un cas semblant es dóna en les exportacions a Alemanya, on aquestes xifres d´increment aconsegueien els percentatges del 11,4% i el 21,6%, en volum i en valor, respectivament.
Una dada d´interés a tenir en compte quan s´analitzen les vendes percentuals, és el diferencial entre volum i preu per a determinar amb una certa fidelitat la part més positiva de la viticultura portuguesa.
Feu clic per engrandir la imatge
Aspectes de la seva filatèlia vinícola.
Ja hem vist l´aspecte més tradicional en aquella emissió de 1970, dedicada d´una forma exclusiva a l'acreditat vi de Porto.
L´any 1979 també va sortir una sèrie de segells dedicada als transports populars. D'aquella sèrie, formada per sis valors, n'hi havia dos de relacionats directament amb el transport del vi. Es troben catalogats amb els números Ivert 1434 i 1435.
Reproduïm més amunt aquests dos valors perquè a través d'ells podrem veure aquelles formes de transport antic que per alguns de nosaltres poden ser una mica familiars.
L'any 2004, el tema vitivinícola tornava a fer-se present als seus segells. concretament, el 15 d´octubre es posava al servei del públic una sèrie de cinc segells que reproduïen detalls de pintures, vitralls i sarcòfacs, tots amb al·lusions a la vinya i el vi. Aquesta sèrie té la numeració Ivert 2.838-2.842 i, tal com podrem apreciar són d'una gran vistositat i excel·lent impressió.
Feu clic per engrandir la imatge