BABAU BABAUA
adj. i m. i f.
| caract. | |
Persona sense malícia, beneita.
INFORMACIÓ LÈXICA:
Coromines, Joan, (apud Xavier Pàmies): -babau ‘ximple, beneit, d’una innocent i ingènua credulitat’ (DECat I, 527a39-40) i “Avui el matís és, pertot, ‘beneit, càndid per excés d’ingenuïtat’ (no ben bé ‘neci’)” (DECat I, 527b10-11)
CITACIONS LITERÀRIES:
Torras Tradició catalana: p 45 «recitant un bon troç de Catecisme en llengua que’s presumeix més pulida i senyora, com qui fa dir una dècima per acontentar uns quants babaus de moda».
ONOMÀSTICA:
Renoms:
cal Babau, topònim vilafranquí.
LEXICOGRAFIA COMPARADA:
DIEC. BABAU. adj. i m. i f. Que no té cap malícia, que no es malfia de res, que tot ho troba bé, que es deixa portar dòcilment per altri. És un babau: tothom en fa el que vol. Babau, tot t’ho creus!
DCVB. BABAU. Home curt d’iniciativa, que queda aturat d’admiració o d’indecisió per coses que no tenen importància. Etim.: derivat de la rel onomatopeica bab-, expressadora de l’embarbollament o del parlar tartamut.
