LLUNÀTIC LLUNÀTICA
adj. | carac. gentil. | |
Gentilici humorístic aplicat als vilanovins, atribuïts d’ésser de caràcter canviant, subjectes a la influència de la lluna.
INFORMACIÓ LÈXICA:
Ferrer Martí, Mites vilanovins: «hi ha el que diu o explica de com els vilanovins són llunàtics, per allò de que varen voler pescar la lluna amb un cove».
Garcia Soler, Vida marinera, 140: «Potser és el garbí, doncs, el que ha donat als vilanovins el qualificatiu de llunàtics amb què eren coneguts i tinguts anys enrera.»
Garcia Soler, Vilanova Carnaval, 107: «És una dita força generalitzada que els fills de Vilanova tenen fama de llunàtics o de caps calents».
Parés, Parla col·loquial, 38: LLUNÀTIC. adj. D’humor variable. Apel·latiu que els pobles veïns atribueixen als habitants de la ciutat. «Als vilanovins se’ls coneix amb el nom de llunàtics, sabeu per què?»; 39: TROBAR [BUSCAR][PESCAR] LA LLUNA EN UN COVE. Dita que els pobles veïns dirigeixen als vilanovins i d’aquí l’apel·latiu de llunàtics. Té relació amb una antiga llegenda d’origen grec. «Aquest llunàtics volien pescar la lluna en un cove, perquè es pensaven que era un formatge.
CITACIONS LITERÀRIES:
Esquerda Vilageltrú, p 209: «les rivalitats permanents entre llunàtics i sitgetans».
ETNOPOÈTICA:
Refrany: «Vilanova, la lluna en un cove.»
LEXICOGRAFIA COMPARADA:
DIEC. LLUNÀTIC, -A adj. D’humor variable, que va a rauxes.
