ARRAI
excl. | local. | |
Variant penedesenca molt corrent, sobretot al Vendrell i rodalia, del mot rai, partícula intensiva a manera d'exclamació que s'usa acompanyant altres mots, amb un sentit d'assentiment.
CITACIONS LITERÀRIES:
Ramon Curandero: 11 «Els metges si que arrai; aviat parlen de tallar.»; 25 «―... Té rahó que’m va dir que portés un ou. ―Això ray: tinc quatre gallines, y avuy n’han post dugues».
Vidal Valenciano, Eduard. Virolet Sant Guim, 15: «Això array!»
LEXICOGRAFIA COMPARADA:
DCVB. RAI. Partícula intensiva a manera d'exclamació que s'usa acompanyant altres mots, amb un sentit d'assentiment, de conformitat a una cosa òbvia, de reconeixement de l'evidència o de la gran facilitat d'allò que es diu o que acaba de dir-se. Equival a diferents mots, segons els casos; pot substituir-se per bé, prou, no és res, tant se val. «M'han cobrat cent pessetes pel dinar.—Tu rai, que ets ric!». «He trencat la cadira.—Això rai! No es preocupi». «Mira que et mulles els peus.—Els peus rai! Mentres no em mulli el cap!».
DIEC. RAI m. 1 Mot que, posposat a un membre d’una oració, introdueix o emfatitza un sentit satisfactori que contrasta amb allò que es desprèn del context lingüístic, més o menys ampli, o amb allò que es pressuposa o se sobreentén. En Pere rai; ell no està tan malferit i segur que se’n sortirà. Vosaltres rai, que sou joves i teniu molta vida per davant. El passat rai; l’esdevenidor t’ha de preocupar. —La Maria encara no ha arribat. —Això rai; podem començar sense ella. Avui rai, que ja tenim la feina enllestida i podem plegar aviat. Ara rai, que ja hi ha una carretera; abans sí que era difícil d’arribar-hi. Dir-ho rai; fer-ho és una altra cosa. Si podem acabar rai; el mal és si no tenim prou temps.
