EMPARRAR
v. tr. | ||
1. agric. Una planta enfiladissa, créixer agafada, de vegades ajudada per un ↑aspre.
2. Enfilar-se un hom, pujar ajudat de peus i mans.
INFORMACIÓ LÈXICA:
DCVB. EMPARRAR v. tr. || 1. Fer enfilar les parres o ceps, i per extensió, qualsevol altra planta enfiladissa, posant-hi politxons o altres sustentacles (or., occ., val., bal.). || 2 refl. Enfilar-se una parra o altra planta enfiladissa. || 3. refl. Enfilar-se o pujar dalt de un arbre, dalt una roca o altre lloc alterós (Ribagorça, Pallars, Pla d’Urgell).
Ramon Ràfols, Llorenç, 11/01/19: «Emparrar-se = pujar a alguna cosa. Per exemple, una cadira»
CITACIONS LITERÀRIES:
Clascar, Sigró: «...vet aquí que surten els gats enfurismats, se li emparren a la cara...»
Guimerà, Poesies, 235: «Ja el foc s’emparra cap dalt».
Massanell, Del meu terrer, 93: «Somni casteller: ... Ja els dosos posats, un dels nens s’hi emparra: | com va prenent forma el quatre de vuit! ...»
Raventós Records adolescència, p 37: «havíem d’emparrar-nos a una paret bastant alta».
Solé Bordes, Gallemí, 12: «havia de fregar plats emparrada en una cadira».
Vidal Valenciano G., Vida en lo camp, 6: «espessos fesolars que atrevits s’emparren per les canyes».
Vidal Valenciano G., Rosada d’estiu, 5: «emparrant-se per tossals i margenades».
LEXICOGRAFIA COMPARADA:
Aguiló dicc. EMPARRAR. (Pla del Llobregat): enasprar les mongetes posant-hi canyes perquè puguin enfilar-s’hi.
DIEC. EMPARRAR 2 intr. pron. Una planta enfiladissa, agafar-se i pujar. Els sarments s’emparren per les parets.
