EMPIXONAR
v. tr. | caract. | |
Empipar, emprenyar, fer enfadar.
COMENTARIS:
Muntaner, Peculiaritats Sitges, 203: «empitxonar ‘Fer enfadar’. ‘Ja n’hi ha prou d’això, no m’empitxonis’. Ni empitxonar, ni pitxó –amb aquest sentit–, són ni al DCVB ni al DIEC2. Però al DECLC hi ha empixonar, al qual Coromines dóna el sentit de «molestar de debò». El fa derivar de pixó, «membre viril» i qualifica la paraula de «brutal» i «vulgar».»
Segons aquesta aportació, la pronúncia sitgetana és [əmpiʧu’na]
CITACIONS LITERÀRIES:
Gual, Torredembarra memòries, 52: «el pare se’n va anar ben empixonat».
LEXICOGRAFIA COMPARADA:
DCVB. EMPIXONAR v. tr. || 1. Regar les plantes amb suc de comuna (Tortosa). || 2. Empipar molt; irritar sordament (Conca de Barberà, Empordà, Mall., Men.). Es sol usar molt com a refl.: «Sa dona té mal gènit i molt aviat s'empixona». || 3. fig. «Es temps s'empixona»: el temps es posa malament, amenaça tempesta (Mall.).
