ESPELLONGAR
v. intr. | caract. | |
Espavilar
INFORMACIÓ LÈXICA:
Pi de Cabanyes, Parlar de Vilanova, 57: «espellongar (oït tant a Vilanova com a Sant Sadurní d’Anoia), en el sentit d’’espavilar-se’. Seria deformació de esperllongar, que ja recull el DCVB com a “allargar” o “estendre” una corda procurant que quedi tibada en tota la seva longitud. Per analogia, doncs, s’aplica en el sentit de ‘mantenir-se en tensió’, ‘estar amatent’, ‘espavilar’ o ‘avivar l’enteniment’ i és usat sobretot en funció exhortativa o imperativa: “Vinga, noi, espellonga!”».
