CUC
m. | joc. | |
Nom genèric de diversos jocs de la canalla, equivalent al cuit o fet d’altres llocs: “jugar a cuc”.
1 cuc a amagar. Joc en el qual tots els jugadors s’amaguen menys un que para i que, després de comptar en veu alta una quantitat determinada, ha d’anar trobant tots els amagats; si ho aconsegueix, el joc recomença parant ara el primer jugador descobert.
2 cuc a córrer. Joc en el qual el jugador que para empaita els altres fins que en tocar-ne un, li traspassa la funció de parar.
3 cuc a trencar el fil. És un joc semblant al cuc a córrer, amb la particularitat que qui para ha d’anunciar el nom de qui persegueix, però si mentre l’empaita, un dels altres passa entremig, es converteix en el nou objectiu.
INFORMACIÓ LÈXICA:
Tothom 27/XI/1969: jugar a cuc ‘jugar a fet’.
Rius Morgades, Alt Penedès, 110: «semblen jugar al cuit d’amagar... aquest joc de la nostra benvinguda infància,,, em diu que a l’Alt Penedès, a la Granada, en deien “el cuc d’amagar”... he volgut comentar aquest petit canvi de nom d’un joc infantil entre dues poblacions de la mateix gran comarca».
CITACIONS LITERÀRIES:
Llorens, Ben nascuda, 247: «Mots purament de Vilafranca que també diu són: ... jugar a cuc per jugar a fet o a acuit amagar...»
Miralles Eloi, a Del Penedès núm. 27-28, p. 110: «se’n van anar molts dels records de tots aquells que hi havíem jugat, innocentment, a cuc amagar –amb les amiguetes també, esclar ...»
LEXICOGRAFIA COMPARADA:
DIEC. CUC. 5 1 m. Joc en què tots els jugadors menys un, corrent o amagant-se, procuren no ésser atrapats per aquest.
DCVB. CUC. m. Cuc als quatre cantons (Igualada) o cuc als alts (Vilafr. del P.): joc conegut arreu amb el nom d'els quatre cantons.
DCVB. CUC. m. Joc d'infants, idèntic al de la cuit amagar o conillets amagar (Bagà, Esterri, Bonansa, Pont de S., Pobla de S., Tremp, Igualada, Sta. Col. de Q., Vilafr. del P.).
DCVB. CUC. m. || 2. Cuc a detentar: joc de noies, en què la que para va recitant la numeració des del nombre 1 fins al 30, mentres les altres cerquen on amagar-se; quan estan amagades, la que para, procura veure'n alguna i conèixer-la, i quan la veu li crida: «Detenta't, Fulana!», i aquella altra queda detentada i es posa al mig. Si alguna altra jugadora pot arribar a tocar el lloc de parada o cau, crida «pedra!», i aleshores la detentada o detentades es desententen i tornen a jugar. Si arriben a estar totes detentades sense haver tocat cap pedra, aleshores torna a començar el joc, parant la primera que ha estat detentada. (Igualada).
DCVB. CUC. m. || 3. Cuc a místric: joc de nois i de noies, en el qual, convingut el lloc del cau (una porta, una reixa, un arbre, etc.), s'hi col·loca el noi que para, tapant-se els ulls amb els braços creuats sobre la cara, mentres els altres s'amaguen allà on poden. Quan estan amagats, un crida: «místric!»; aleshores el qui para es decanta del cau per trobar-ne algun, i quan el veu, crida: «Místric En Tal!», i es diu que aquest noi queda mistrigat, i no pot jugar; si algun dels jugadors pot arribar d'amagat a tocar el qui para, estant aquest allunyat del cau, allavores el primer pot tornar a entrar en el joc. Quan estan mistrigats tots els jugadors, cessa de parar el qui feia aquesta feina, i passa a parar el primer noi que ha estat mistrigat. (Igualada).
DCVB. CUC. m. || 5. Cuc amaneixe'n un: joc de noies, en el qual les jugadores s'escampen i corren essent empaitades per la que para; aquesta comença a encalçar-les cridant: «Cuc, amaneixe'n un!»; quan arriba a tocar-ne una, l'agafa i paren totes dues donant-se les mans, i criden: «Cuc, amaneixe'n dues!», i així van procedint fins que arriben a esser agafades totes, i aleshores torna a començar el joc, parant la primera o la darrera que ha estat agafada. (Igualada).
DCVB. CUC. m. || 6. Cuc a soldats plantats: joc de nens o de nenes, en el qual el qui para diu: «Cuc a soldats plantats, ferro vell qui en té per vendre?»; els altres jugadors corren al voltant del qui para i li responen: «Jo en tinc per vendre!», i s'ajupen a terra, i li fan carusses, i li tiren pedretes o altra cosa dient-li: «Té ferro vell!» El qui para, procura tocar un dels jugadors, i si arriba a tocar-lo, aquest queda plantati s'ha de posar al costat del qui para, amb els braços oberts en creu; els altres proven de redimir-lo (desplantar-lo) tocant-li una mà o un braç, cosa que el qui para tracta d'impedir; si un dels plantats deixa caure els braços, cau en falta, i en haver comès tres d'aquestes faltes li toca parar. (Igualada).
