ESMARRIS
m. pl. | alim. marin. | |
Plat mariner confeccionat amb peix invendible o de rebuig.
COMENTARIS:
Pi de Cabanyes, Parlar de Vilanova, 56: «esmarris, m. pl., és un plat tradicional cuinat pels pescadors amb el peix senzill de poca sortida a l’encant. Es troba documentat a Ramon Ferrer i Parera, Poetes, versaires i rimadors vilanovins (Vilanova i la Geltrú, 1958): “els esmarris a la barca en mar”. El mot és usat al tram de costa que va del Garraf a Tarragona. Pere Tàpias aventura que “podria tractar-se d’un menjar fet amb poc temps, per sortir del pas, o bé es podria entendre com un plat fet sobre la marxa, lluny del protocol culinari” i fa venir el mot de esmarrar o bé esmarrit, que són mots que si que apareixen al DCVB. En la meva opinió, cal relacionar esmarris amb l’italià smarrire, ‘perdre’. Així, doncs, l’adjectiu esmarrit voldria dir no tan sols ‘migrat’, decandit’ o ‘contorbat de dolor’, en el sentit restringit que recull el DCVB, sinó sobretot ‘perdut’, rebutjat’, refusat, ‘descartat’. Així, els esmarris (o esmarrits) vénen a significar ‘els rebuigs’, o sigui el peix invendible amb què es fa el plat mariner que rep –per metonímia- aquest mateix nom plural.»
INFORMACIÓ LÈXICA:
Llorac, Creixell, 218: «Esmarris... Es pot fer servir tota mena de peix blau però els seitons són els que donen el gust més característic.»
CITACIONS LITERÀRIES:
Carbonell Rovira, L’humor: 136 «Uns popets amb allioli i patates fan tan gustoses les patates com els popets; un all cremat reclama el xarel·lo; una sípia ofegada, una sopa roquera; uns esmarris, una sarsuela...»
Murgadas / Tàpias, Mariners i terraires, 29: «a dalt la barca... de cassoles de ferro colat en sortiren plats com l’esmarris...»
Sadurní Vallès, Folklore II], 218: «Banyeres. Per la Quaresma mai no faltaven... les sardines amb esmarris.»
Serra, Tarragonès, 320: «Creixell... Festa dels Esmarris: els restaurants locals cuinen amb sardines el típic plat creixellenc...»
