locu. | joc., local. | |
A Vilanova, fer volar un estel.
Expressió analògica de l’acció pescadora de calar ‘tirar la xarxa’.
INFORMACIÓ LÈXICA:
Carbonell Rovira, Humor Vilanova, 33: «A les torratxes... calaven la bóta, o l’estel, o la grua, com deien d’altres».
Garcia Soler, Vida marinera, 97: «Una altra manera d’esplaiar-se... era calar la bóta..., com en deien de l’art de llançar els estels a l’aire lligats amb un cordill».
Puig, Calar la bóta, 195: «De fer volar l’estel se’n deia en l’argot local calar la bóta, frase desconeguda a la resta de Catalunya i que ningú no sabria interpretar en el seu sentit que se li donava. L’accepció de calar és clara i diàfana especialment en els pobles de la costa com el nostre. Els mariners, de submergir la xarxa en diuen calar-la; igualment ho apliquen a certs moviments de les veles valent-se de les cordes i és, per tant, ben lògic que, per extensió, d’endinsar l’estel dins l’espai, de fer-lo evolucionar amb un cordill com si es tractés d’una vela, en diguessin calar, calar l’estel. Encara avui, de l’entreteniment d’elevar globus de paper en diem senzillament calar globus.»
Garcia Soler, Vilanova Carnaval, 346: «hi anaven a llençar a l’espai els estels, la bóta, com l’anomenaven els pescadors, amb gran competència davant un grup d’admiradors».
Sadurní, Folklore I, 113: “Festes de Carnaval a Vilanova als anys 1875 i escaig”: «En comparsa molt formal | recorren la vila tota, | i al final calen la bóta | donant foc al Carnaval.»
“Calar la bota” Nom d’una secció de col·laboració a Serra d’Or d’Oriol Pi de Cabanyes.
DIEC. CALAR. 3. v. tr. Disposar (un ormeig) dins l’aigua per tal de pescar. Els sardinals són calats entre dues aigües.