CARASSA
f. | folkl. local. | |
1, Figura que imita un cap de turc que es penjava en algunes esglésies.
2. A Vilanova, carota de carnaval.
COMENTARIS:
La carassa del moro Manani és un personatge del carnaval vilanoví que reparteix caramels entre la canalla.
INFORMACIÓ LÈXICA:
Borrego, Penedès llegendari, 105: «”La carassa del moro Manani”... des de llavors, en totes les festes vilanovines, com a homenatge al moro Manami, és costum de treure una carassa que imita la seva fesomia. Aquesta carassa fa ganyotes, obre i tanca els ulls i la boca i, el més important, dóna llaminadures als més menuts.»
Borrego, Penedès llegendari, 105 nota: «una tradició vilanovina importada, sembla, de Barcelona: fer sortir llaminadures d’una carassa.». En realitat la sortida al carrer és un costum inventat pels autoanomenats “recuperadors” de les festes populars que van florir amb l’adveniment de la democràcia. Era el cap de moro o de turc penjat a les esglésies en memòria, crec, de la batalla de Lepant. En tot cas, és una accepció local conservada d’un mot que al DCVB porta la marca “ant.”
DCVB. CARASSA f. || 1. ant. Cara figurada, de cartó o d’altra matèria, que es posava davant la cara de carn per dissimular-la o donar-li un aspecte grotesc.
CITACIONS LITERÀRIES:
Ferrer Martí, Mites vilanovins, 11: «la famosa carassa del Moro Manani».
Moya, Calendes, 50: «per la boca d’un enorme cap de moro que penjava sota l’orgue... Es té notícia de l’existència de carasses com aquesta, si més no a Girona i a Vilafranca del Penedès.»
