BANC
m. | topon. marin. | |
En el mar, fons elevat d’arena o de roca que, si és ran de la superfície, és un perill per a la navegació.
INFORMACIÓ LÈXICA:
Montanya, Llocs sotaiguats I, 25: BANC. «Informació oral: Calafell ‘Pla i pujada, sense algues. És petxina i sorra. Hi ha de 10 a 12 braces de diferència entre el pla i la pujada’. Sitges ‘Sorra o fang, roca no. Sense algues. No arriba a cara d’aigua’ (a Sitges no n’hi ha). Torredembarra ‘Lloc de fang que és més alt. No hi ha roques’. Vilanova ‘Planassa a mar, generalment mar d’asprar. Pels costats davalla ràpid. El fons és de sorreta (sorra més forta)’... Seria, el genèric, una elevació del fons marí, seguida d’una forta davallada, segons es desprèn de les explicacions populars. El nom queda ben justificat per la forma... La idea de baix extens del DF és la que s’apropa a la informació recollida a Vilanova... Hem de precisar, contràriament al que afirma el DCVB, que el banc no arriba mai a la superfície, almenys per aquest litoral.»
ONOMÀSTICA:
toponímia
Carbonell. Noms de lloc Vilanova, p 55: «El Banc. Lloc sotaiguat de la mar de Vilanova, situat entre el litoral de Sitges i el de Calafell, paral·lel a la costa, més enfora dels Muntanyassos i més en terra de la Trencada».
LEXICOGRAFIA COMPARADA:
DCVB. BANC. m. IV. Massa de qualque cosa que s'estén en sentit horitzontal. Especialment:...|| 2. Mola d'arena o de roca que s'eleva del fons de la mar i arriba fins a la superfície de l'aigua i és un perill per a la navegació.
