ARRIAR
v. tr. | local. marin. transp. | |
1 Fer baixar la vela d’una embarcació.
2 A Sitges i altres pobles de la rodalia, tirar avall o fer caure alguna cosa.
3 Incitar a caminar una bèstia de càrrega.
INFORMACIÓ LÈXICA:
Miret Mestre, Ribes paraules: «arriar (no solament les veles, sinó també els pantalons, les faldilles i els mitjons)».
Muntaner, Peculiaritats Sitges, 198: «ARRIAR i ARRIAR-SE: Respectivament baixar de nivell i escórrer-se avall. ‘Cal arriar la persiana, toca massa sol’, ‘Aquests prestatges s’estan arriant’. Cert que arriar, en el sentit de baixar de nivell, és tant al DCVB com al DIEC2, però el seu ús és escàs, tret de casos molt concrets (arriar la bandera, arriar les veles). En canvi, a Sitges es fa servir amb freqüència, en relació a moltes situacions diferents i amb tanta o més freqüència que ‘fer baixar’. En la seva forma pronominal, arriar-se, el verb arriar té el sentit de baixar espontàniament, sense intervenció externa, i és propi només de Sitges, o potser també de la comarca.»
Vinyals / Cuatrecasas, Parlar vilanoví, 7: «paraules i expressions vilanovines que hem recollit: arriar-se (tirar avall o caure alguna cosa, tot relliscant)».
LEXICOGRAFIA COMPARADA:
DIEC. v. tr. ARRIAR. Abaixar, fer baixar, per mitjà d’una corda o de corrioles. «Arriar una vela.», «Arriar l’àncora.»
DCVB. 1 ARRIAR. v. tr. || 1. Baixar una cosa per mitjà de corda o corrioles. || 2. Fer baixar la vela o la verga d’una vela per mitjà de cordes. || 3. Amollar una cosa que es tenia agafada amb la mà (en el llenguatge marinerenc).
DCVB. 2 ARRIAR. v. tr. Incitar una bístia de càrrega, amb crits o amb cops, per fer-la caminar.renc).
