Fon.: [‘animəðə’kanti]
Epítet que designa una persona de caràcter feble i tímid.
INFORMACIÓ LÈXICA:
DCVB. ÀNIMA f. ... Ànima de càntir: persona curta d’enteniment i pusil·lànime.
CITACIONS LITERÀRIES:
Aixalà, Hores vagaroses, 130: «l’encís de la meva ànima de càntir».
Labriego (1877) núm. 32, p. 61. «vine’m aquí, ànima de càntir».
Llorens, Ben nascuda, 90: «Però la Ben Nascuda no té res d’individualista, ni d’ànima estreta ni d’ànima de càntir o de guardiola».
© Institut d'Estudis Penedesencs 2019
Creu de Sant Jordi 2014