m. i f. | folkl. castell. | |
Infant que corona les construccions dels ↑castellers i hi fa l’↑aleta.
Si el diccionari normatiu ha dubtat entre anxaneta i enxaneta, també la creativitat lèxica de l’àrea castellera tradicional ha reflectit variacions, com la fonètica amb l’afèresi xaneta (i xineta.en territori xipella), com la morfològica, amb els dubtes entre masculí i femení.
INFORMACIÓ LÈXICA:
Vilà, Sitges festa major, 13: «Anxaneta. És el minyó que puja al pom de dalt d’un castell, torre o pilar.»
DIEC. ENXANETA m. i f. En els castells humans i en les figures falconeres, infant que corona la construcció.
DCVB. ENXANETA f. Noiet que en l'exhibició dels «xiquets de Valls» s'enfila fins al cim del castell humà (Camp de Tarr.). Variant formal: xaneta.
Guimerà, Poesies II, 141: «ja sols hi manca el xaneta».
Massanell Perfum de terra, 210: «”Sant Fèlix i Vilafranca”... veure com, camí del cel, | els enxanetes s’enfilen.»
Ramon, Vaca de llet. 78: «Una embranzida més i l'enxaneta arriba al cim.»
Jorba, Milà Fontanals penedesenc, 23: «Una corranda si més no de les que Milà recollí al·ludeix la seva terra: Adéu Vilafranca hermosa; | Adéu vila del Vendrell; | sinó em veu la Xaneta | jo me’n vai a servir el rey.»
DCVB. A Montblanc hi ha qui de l'enxaneta en diu el xineta.