ANXANETA, XANETA
m. i f. | folkl. castell. | |
Infant que corona les construccions dels ↑castellers i hi fa l’↑aleta.
COMENTARIS:
Si el diccionari normatiu ha dubtat entre anxaneta i enxaneta, també la creativitat lèxica de l’àrea castellera tradicional ha reflectit variacions, com la fonètica amb l’afèresi xaneta (i xineta.en territori xipella), com la morfològica, amb els dubtes entre masculí i femení.
INFORMACIÓ LÈXICA:
Vilà, Sitges festa major, 13: «Anxaneta. És el minyó que puja al pom de dalt d’un castell, torre o pilar.»
DIEC. ENXANETA m. i f. En els castells humans i en les figures falconeres, infant que corona la construcció.
DCVB. ENXANETA f. Noiet que en l'exhibició dels «xiquets de Valls» s'enfila fins al cim del castell humà (Camp de Tarr.). Variant formal: xaneta.
CITACIONS LITERÀRIES:
Guimerà, Poesies II, 141: «ja sols hi manca el xaneta».
Massanell Perfum de terra, 210: «”Sant Fèlix i Vilafranca”... veure com, camí del cel, | els enxanetes s’enfilen.»
Ramon, Vaca de llet. 78: «Una embranzida més i l'enxaneta arriba al cim.»
ETNOPOÈTICA:
Jorba, Milà Fontanals penedesenc, 23: «Una corranda si més no de les que Milà recollí al·ludeix la seva terra: Adéu Vilafranca hermosa; | Adéu vila del Vendrell; | sinó em veu la Xaneta | jo me’n vai a servir el rey.»
LEXICOGRAFIA COMPARADA:
DCVB. A Montblanc hi ha qui de l'enxaneta en diu el xineta.
ETIMOLOGIA:
Pi Cabanyes Senyes, p 22-23: «Faraudo suggereix a Amades que admeti “una suggerència meva sobre l’origen del mot enxaneta, que n’és ben grafiada al Diccionari Aguiló sota la forma injeneta, estimo sinònim de engeneta, diminiutiu de enegeneta, nom català i provençal d’una mena de sageta o fletxa de guerra i caça [...] La sageta ha estat tot temps la figura més habitual que es donava al penell, no us sembla? Seguint la idea d’assimilació dels castells humans dels Xiquets de Valls a les torres de pedra, ¿és congruent la denominació d’engeneta, varietat de sagetó, de penell vivent que ve a representar el minyó enfilat al damunt de tots sos companys atansant una banderola?”, Si, és congruent. I és la que Coromines dona per bona en el seu fabulós Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, encara que sense citar ni Aguiló ni Faraudo, el qual, en favor de la seva hipòtesi esgrimia un document escrit en baix llatí de l’any 1320. Encara que el mot, que suposen occità, bé pot ser d’origen àrab. I al·ludir, si, a alguna cosa que esperoni a l’acció, a alguna cosa que exhorti, com la força o voluntat divina que s’invoca a la jaculatòria inshallah (o in-shâ’a-Allah, que vol dir si és que Déu vol, en llatí Deo volente), que tant te a veure amb la interjecció castellana ojalà, que expressa més el desig que alguna cosa passi que no pas la confiada disponibilitat que Déu proveeixi.»
