ARRIBO
m. | folkl. | |
Arribada del rei Carnestoltes amb què comença la festa del carnaval.
COMENTARIS:
La citació memorialística d’Isidre Mata del Racó, datada l’any 1802, testimonia que el mot arribo, encara que sigui amb un altre propòsit, és molt anterior a la introducció al carnaval vilanoví.
D’altra banda, l’aportació d’un testimoni torrenc serveix per a fer veure com el vocabulari carnavalesc vilanoví ha estat exportat a d’altres poblacions.
INFORMACIÓ LÈXICA:
Brotons, Lèxic carnavalesc, 357: «El Diccionari carnavalesc de la Vila-nova i també de la Geltrú (1992) conté aquesta definició d’arrivo: “(escrit vulgarment amb ve baixa) Comitiva rocambolesca que el Divendres de Carnaval, a la tarda, surt a rebre el més grotesc dels personatges mundans: en Carnestoltes, [...] proclamat rei del Carnaval vilanoví [...]. La mascarada, organitzada cada any per una societat diferent, recorre carrers i places des de l’Estació fins a la plaça de la Vila, on l’heroi homenatjat fot el rotllo als vilatans i els adreça un desguitarrat sermó.” ... En tot cas, l’ús de la v per la b es pot explicar per la vacil·lació prefabriana entre aquestes dues grafies en la família semàntica del verb arribar.»
Garcia Soler, Vilanova Carnaval, 186: «El nom d’Arrivo no el trobem oficialment fins cap al 1860. Normalment en deien Entrada, Llegada, Recibimiento, Recepción... El nom d’Arrivo, però, ens parla més clarament, i així el poble el conegué».
Moya, Calendes, 43 «en el vocabulari del carnaval vilanoví existeix un indubtable italianisme, “l’Arrivo” per donar nom, com molt bé explicita la mateixa paraula, a l’acte d’arribada del Rei Carnestoltes».
Parés, Parla col·loquial, 38: ARRIVO. (Terme carnavalesc, normativament incorrecte). Activitat carnavalesca del divendres de Carnaval. Podria ser un italianisme (préstec lingüístic). «Aquest any l’Arrivo ha estat molt lluït.»
Garcia Soler, Vilanova Carnaval, 83: «El primer acte del Carnaval nostre ha estat sempre l’Arrivo»; 184: «Els vilanovins contemplaven el pas grotesc del més grotesc dels personatges mundans, convençuts que el seu arribo era com cap.»; «El nom d’ arribo no el trobem usat oficialment fins cap al 1860. Normalment en deen Entrada, Llegada, Recibimiento, Recepción. El nom d’Arrivo, però, ens parla més clarament, i així el poble el conegué, i amb ell imaginem la tota l’amalgama d’absurditats i cridòries que presenciarem. També l’havien denominat Desentierro».
CITACIONS LITERÀRIES:
Jaume Barberà, apud Esquerda Vilageltrú, p 304: «l’Arribo del Carnestoltes, estampa que esdevingué clàssica durant molts i molts anys».
Garcia Soler, Vida marinera: 109 «que portaven tant de soroll a la vila, al llarg dels darrers dos-cents anys... tals com... l’Arrivo amb el Sermó...»
Güell Cendra, Castells passió, 101: «[1878] la comitiva de l’Arribo carnavalesc».
Mata Racó, Mons, 63: «(1802) l’entrada del rei... atxes enceses als balcons, lo que s’executà tres dies continuos, la nit de l’arribo...»
Mònic (Torredembarra) núm. 215, juny 2016, p 21: «... dia en que es celebra l’”Arrivo” del rei Carnestoltes a la nostra vila...»
ETIMOLOGIA:
Brotons, Lèxic carnavalesc, 357: S’ha sentit dir i s’ha escrit que arrivo (pronunciat [arríbu]) podria ser un italianisme. Efectivament, en italià arrivo (amb ve baixa) és ‘il fatto e il momento di arrivare. L’arrivo del treno, di una persona cara’ (Treccani). En tot cas, el cert és que, a primer cop d’ull, hi ha més probabilitats que l’arrivo carnavalesc vilanoví sigui simplement una adaptació del castellà arribo: ‘arribada’. Si més no, l’Alcover-Moll el recull (arribo) com a sinònim d’arribada (amb aquest exemple [la negreta és nostra]: «Ha arribat lo Excm Sr. Capità General... i luego ha donat avís de l’arribo de S.E. alguns coets o trons en son obsequi (Baró de Maldà: El Col·legi de la Bona Vida).»), bo i titllant-lo de «castellanisme inadmissible». Abonaria aquesta tesi un exemple que hem documentat a la secció «Cien años atrás» del diari Villanueva y Geltrú del 12 de febrer del 1955 (corresponent, per tant, al febrer del 1855) [la negreta és nostra]: «LLEGADA DEL CARNESTOLENDAS. Ignoramos si han llegado o no mensajes que la anuncien a los villanoveses, por lo que no podemos decir si su arribo se verificará por mar o por tierra [...].»
Som conscients que es tracta d’una etimologia menys exòtica i glamurosa que la italiana (que ens hauria arribat a través del carnaval venecià, encara que, que nosaltres sapiguem, ningú no ho ha demostrat), però més probable. En tot cas, l’ús de la v per la b es pot explicar per la vacil·lació prefabriana entre aquestes dues grafies en la família semàntica del verb arribar.
