ENDIMARI
m. | estri. | |
Andròmina, objecte inútil, mal endreç.
COMENTARIS:
Pi de Cabanyes, Parlar de Vilanova: 56 «endimari, el localisme vilanoví ―i també sitgetà― més característic, és definit pel DCVB com a “persona o cosa inútil o que fa nosa”, i, doncs, com a sinònim implícit del popular trasto, de andròmina i de malendreç. “Fuig d’aquí, endimari!” se sent dir al marrec que destorba la feina dels grans, o s’està al mig del pas, entre cames. Màrius Serra, de família materna vilanovina, ha ironitzat sobre els intents de Joan Coromines per precisar l’etimologia del mot: “Coromines hi veu traces del grec, però aposta per la influència del mot endèries (trastos sense valor, persones petites) sobre andròmina, tot descartant la hipòtesi (!) del dromedari, “passat que aquest darrer mot s’hagués interpretat per etimologia popular com un derivat de l’ètimon d’andròmina, a la manera d’una quimera o figura mitològica”. Ja es veu que el fascina que l’andròmina pugui venir d’Andròmeda, “protagonista d’una història mitològica tan fantàstica que es degué prendre com a expressió eminent de faula, mentida, embolic”. Posats a embolicar, esperem que algun dia l’endimari surti de l’armari.»
Muntaner, Peculiaritats Sitges, 203: «La paraula equivalent a Barcelona, i sembla que també a la resta de Catalunya, és la d’andròmina.»
INFORMACIÓ LÈXICA:
Aguiló: ENDIMARI. (Vilafranca): trasto viejo, mueble arrinconado.
Bas, La Nari: nota 33: «endimari: objecte inútil, andròmina».
Parés, Parla col·loquial: 36 ENDIMARI. m. Objecte inservible. Persona o cosa inútil que fa nosa. També es fa servir en sentit afectiu.
Parés, Parla col·loquial: 36 ENDIMARIOT. m. augmentatiu. Qualitat d’endimari o conjunt d’endimaris.
Miret Mestre, Ribes paraules «endimari és un mot que utilitzem en alguns pobles del Penedès per referir-nos a una cosa que no serveix. En altres llocs del domini lingüístic el denominem amb el castellanisme trasto».
Parés, Diversitat lèxica: «endimari: Persona o cosa inútil o que fa nosa: doble significat. El real, andròmina, i el simbòlic, persona que fa coses estranyes. «Ets un endimariot». Recollit a Canyelles, Cubelles, Cunit, Olivella, Ribes, Sitges i Vilanova».
Vidal. Parla cubellenca: «Una paraula típica que actualment encara molta gent desconeix... és endimari. Vol dir andròmina, moble vell o estri atrotinat, inútil.»
EXEMPLES:
Muntaner, Peculiaritats Sitges, 203: «Treu aquests endimaris del mig del pas».
Parés, Parla col·loquial: «Quin munt d’endimariots que tens.»; «Ves endimariot, ves!»
CITACIONS LITERÀRIES:
Bas, La Nari: 133 «deixar lliure de noses la via pública, multant l’oblit de carros, pilons de boter i tota mena d’endimaris».
Girona Trius, Recorts d’estudi: 76 «va quedar lo flamant regalo mig oblidat entre els altres endimaris»; «compareixien les més insignificants joguines, los més extravagants endimaris».
Moya, Cada dia és festa, 54: «es dedicaven a fabricar “ampolletes de les hores”, aquest endimari que nosaltres anomenem rellotges de sorra».
ONOMÀSTICA:
Noms entitats:
Parés, Diversitat lèxica, 274: «Endimari (nom d’una associació de joves vilanovins)»
LEXICOGRAFIA COMPARADA:
DCVB. ENDIMARI m. Persona o cosa inútil o que fa nosa (Barcelona, Penedès, Camp de Tarr.)
DIEC. ANDRÒMINA. 1 f. Moble, estri, etc., atrotinat, inútil. Ens hem de desfer de totes aquestes andròmines.
