Notes: En aquest recull de noms de lloc no pretenem posar-hi la història del poble, tasca que deixem per una altra ocasió. Ací, de la història només en donarem unes breus pinzellades i la resta serà el mínim que es pot dir d'Olivella. El que fou el "Castell ÿ terme de St. Pere ÿ St. Feliu d'Olivella" (CAP.1681, fol. 2), actualment és un municipi format per la unió dels antics termes d'Olivella i la Jafre (núm. 404), que té una long. mitjana de 10 km i una amplada d'uns 6, amb una extensió de 38,76 km. quadrats i un perímetre de 34,5 km. El terme olivellenc està limitat pels termes de Begues, Sitges, Sant Pere de Ribes, Canyelles, Avinyonet i Olesa de Bonesvalls (MUNT.86, núm. 2519). En el darrer cens de l'any 2000 hi havia 1475 habitants.
La primera notícia del castell termenat d' Ol. és de l'any 992 (Cartulari de Sant Cugat, núm. 364). L'actual Castellot (núm. 181) és el que queda d'aquell mil-lenari Castell Vell (núm. 180) i de les seves muralles, restes assentats en el conegut puig Molí (núm. 529), denominació tardana d'aquest turó, de quan amb l'estructura d'una antiga torre forta s'hi intentà construir un molí que mai no va treballar. El Castell Vell era el centre d'un remot nucli d'escassa població, que a més vivia molt disseminada. Un xic més avall de la muntanya hi hagué l'església romànica d'aquella primitiva parròquia de Sant Pere. Antigament, la jurisdicció del castell termenat d' Ol. incloïa la demarcació de Santa Susanna, que avui encara és parròquia de Sant Pere i Sant Feliu, restant el castell més centrat que en l'actualitat, ja que ara té la línia de terme amb Avinyonet a frec. Pel que fa a Jafre, no formà part del municipi fins al s. XIX.
Segons els erudits, el nom d'Olivella procedeix de l'àrab 'culíwa' "(el lloc) enlairat" més el sufix diminutiu llatí -ella, és a dir, "el turó petit" (BALAÑÀ, "Els noms de lloc de Catalunya", 1989, pàg. 121), però també podria venir de 'olivet(u)la' col-lectiu diminutiu de 'olivus' (ONOM. VI, 28). El cas és que una "olivella" és una mena d'arbust, i no l'arbre que fa olives, fet que no s'ajustava a un escut on s'hi representava un arbre (BOFARULL, "Origen dels noms geogràfics de Catalunya", 1991, pàg. 169). Com que el primer nucli habitat d'Ol. va néixer dalt del turó menut i punxegut, on encara descansen les restes del Castell Vell i de l'església romànica de Sant Pere, no es pot descartar l'etimologia aràbiga (V. C. 1990, 12 i 15). Hem parlat del Castell Vell. Això vol dir que hi va haver-n'hi un de "nou", fortalesa que té una data de naixement, el 31 de març de 1164, en ésser atorgada la carta de població del puig Cabot, a favor de Cabot i altres famílies, fet que donà peu a un nou nucli més estable d' Ol., ja que calia fer cases al puig erm, sobre les rompudes, i s'obligava a fortificar-lo en un termini de sis anys (FONT RIUS, "Cartas de población y de franquícia", nº124). La carta de població és només un reconeixement oficial d'una iniciativa particular. Hem de suposar que durant els primers anys l'aspecte del poble devia ser molt pobre, cases de fusta o de pedra seca, molt petites, i un castell que de fortalesa no en devia tenir gaire (XAUBET, des. 1981). Cent anys després, un descendent dels fundadors del poble, Guillem Cabot, era conegut per "del castell nou d'Olivella". Aquest castell degué formar part del assentament de l'església de Sant Pere i Sant Feliu - que ja existia a l'any 1429 i era parroquial el 1513 - ,darrere de la qual es poden observar unes velles parets. La fortificació és abundosament documentada des del s. XIII fins al XVIII (MASM, PER/0114-1277). Dels anys 1724/1726 són cites de la "plaça pública del Castell Nou" i el 1733 encara es parla de "totas las casas del Castell Nou" (ACC, 15). Com a successor del Castell Vell, no hi ha dubte que el Nou contribuí al desenvolupament del poble, desplaçant l'antiga població d'un lloc inhòspit a un indret més acollidor. Des d'aquell moment, el municipi tingué un poblament estable, però molt vacil-lant segons les èpoques. Així, en el cens de l'any 1358 foren comptabilitzades 21 cases, és a dir, uns 105 habitants (PONS I GURI, "Un fogatjament desconegut", 1964) i amb l'adveniment de la Pesta Negra, es va baixar a 16 focs (1381-BOFARULL, 1856). La crisi econòmica i social catalana provocava l'emigració camperola, ja que anys difícils per a la terra foren els de 1371, 1375 i 1381. Un s. després, el 1497 sols hi havia vuit cases habitades: el mas Bargalló, les Piques, Liona, el mas de l'Olivella (can Pau), el mas d'en Mas (can Camps), el mas Ferrer (can Martí), can Suriol i el mas Milà (IGLÉSIES, 1991). El cert és que les úniques cases del poble habitades eren can Pau Olivella i can Martí i, un xic més enllà restava can Camps. En el fogatge de 1553 es va començar a revifar el poblament amb dues masies més, la masia del Rector i el mas de Cabrafic (can Grau) (IGLÉSIES, 1979). En el "Tall dels soldats" de 1595 hi consten dues llars més, el mas de la Roqueta i cal Fuster (APO, C. 6). En el capbreu de l'any 1681 també hi figura el mas Bernic (mas d'en Mestre) i en el llevador de l'any 1711 (ACS, B. 8) ja s'hi veuen el mas Trullols, el mas Guinart (can Duran), mas d'en Bosc (Pou Tancat), el mas Torregassa (la Mesquita) i el mas Domènec (can Muntaner). De les 155 persones censades l'any 1716 (IGLÉSIES), de mica en mica el municipi anà guanyant en habitants, fins a tenir 485 ànimes en el cens de 1860 (Nomen.) i assolint la xifra més alta de 530 veïns el 1864 (R.V., 38). A partir d'aleshores, per la industrialització de la ciutat, la plaga de la fil-loxera i altres problemàtiques, anà minvant la població altra volta fins arribar a un mínim de 75 habitants l'any 1975 (OLI., núm. 3, des. 2000). L'actual recuperació demogràfica va iniciar-se gràcies a la electrificació del poble, servei públic que s'inaugurà el dia de Nadal de 1965 (Quaranta anys, 51). Així, el 1981 ja foren censades 111 persones (L'HORA, 30-10-98, pàg. 2) i en successius empadronaments es van comptabilitzar 200 habitants el 1986, 400 el 1992, 586 el 1994, 899 el 1996, 1086 el 1998 i 1475 en el cens de l'any 2000. És evident que aquesta espectacular crescuda ha estat gràcies a l'assentament de gent forana en les urbanitzacions sorgides des de la dècada dels seixanta del segle XX. Segons el Diari Oficial de la Generalitat (DOG, 2.2.89), l'any 1989 el municipi d'Olivella el conformaven Cal Surià, les Colines, el Mas Mestre, el Mas Milà, el Morsell, Olivella (capital), la Plana Novella i la Zona Residencial d'Olivella. Des d'aleshores, aquesta lectura ha diferit un xic. Des del seus orígens Ol. fou una dependència de diversos senyors feudals sots feudataris dels Cervelló i en un moment del s. XIII, no sabem quan, passà a mans de la Catedral. Abans, creiem que el monestir de Poblet hi tindria alguna cosa a veure. Dels monjos d'aquest monestir és l'aixecament del delme d'Olivella a darreries del s. XII (1151/1155?, Cart. Poblet, núm. 268/269). Això era el reconeixement per part dels pagesos del terme del delme o part de la collita, (normalment una desena part) o d'altres productes de la terra que es pagava com a tribut al senyors feudals que es tenia aleshores, dels quals es tenen dades l'any 1164 (Pere de Ferran), 1191 (Gombau d'Oluja), 1216 (vídua de Pere de Ferran) i 1236 (Galceran de Timor). El cas és que el castell i terme d' Ol., en el s. XIII, figuren enregistrats al priorat de la capella de la Seu de les Onze mil Verges de Barcelona, acabada de fundar (el 1268, actual Santa Llúcia) i consta que l'any 1271, el bisbe Arnau instituí tres preverats a la capella, entre els quals un a la capella del castell d' Ol., fent-se esment del degà Pere d'Olivella, és a dir, a un fill de casa nostra (PUIG, "Episcopologio", 451/455, 1929). El priorat fou constituït bàsicament pel territori del castell, administrat pel sacerdot que guardava la capella olivellenca, anomenat prior, càrrec que per primera vegada exercí el citat Pere d'Olivella. Aquesta subordinació a l'església barcelonina existí fins a la desamortització del s. XIX i d'aquesta dependència del bisbat ve l'actual escut de l'Ajuntament. En l'actualitat, el municipi d' Ol., a més del poble, és el conjunt d'unes poques masies habitades i de cinc grans urbanitzacions: La Plana Novella, Can Surià, Las Colinas, Mas Milà - Can Milà i Mas Mestre (Pl. Olivella).