Topònim: SITGES,
Genèric:
Codi topònim 1.01.04
Municipi: SITGES
Codi municipi: 0.01.46
Codi comarca: 0.02.17
Data: 26/01/2007
Notes:
MUNTANER 1986, n. 1789 Vila situada en un promontori rocós a la costa, rodejada per una petita plana encerclada per muntanyes. Prop d'ella, a la cova de Sant Llorenç, s'han trobat restes del final del neolític i de l'eneolític (Serra 1921, Tarradell 1962 p 160 ss, 314). A la part alta del puig de Sitges, on hi havia l'antic castell i l'actual ajuntament, s'ha trobat una sèrie ceràmica que va de l'edat de bronze fins al segle IV després de C., passant per ceràmica ibèrica del segle V a. de C., campaniana del III i si-gil-lata dels temps de Crist (Eco 4296). A l'època romana pertanyen les restes d'una vil-la i una cal-çada trobades junt al Vinyet (Amic VIII.1928). No podem tenir cap seguretat que continués la pre-sència de població al cim del puig de Sitges a l'època visigòtica i àrab. La primera menció del nom de Sitges és a l'instrument dotal de l'església de Sant Miquel d'Olèrdola, l'any de 992 ("ipsas Cegias" Ms 1200, IV p 110 nº 227) i després en 1003 ("castra de Ripis et Cigis" Llopis 1891 p 23), 1093 ("castrum in pugio de Cigias" Ms 1200, IV p 160 nº 377; cf Carreras, 1903 p 205 ss) i una mica després -però abans de 1060- ("castrum quod hedificatum est in ipso pugio vocitatum Cegias" Ms 1200, IV p 158 nº 372; cf Carreras 1903 p 220). El nom de Sitges, "sitja", es d'origen ibèric o al-menys preromà, format sobre un primitiu "ceia" o "cija" amb significat de "clot fondo, dipòsit de grans", que es llatinitzà en "cegia" o "cigia" (BDC XXIV 77, Corominas 1965 II p 9, Coromines 1972 II p 180, Coromines 1976 III p 168). D'això no és lícit deduir que la població s'anomenés d'a-questa manera ja abans dels romans, com tampoc no pot acceptar-se l'opinió, fantasiosa o clarament errònia, que es digués Súbur o Kissa. El nom de Sitges suggereix l'existència a la població d'abun-dància de dipòsits de gra. L'exploració arqueològica no ha confirmat aquest fet, malgrat una molt vaga afirmació de Milà i Fontanals (MRABLI II p 508 i III p 581). Si pensem que aquesta abundàn-cia de sitges suposa un actiu comerç de grans, procedent versemblantment del Penedès, comarca de què Sitges és el port natural, cal cercar una època històrica en què aquest comerç fos possible i tot sembla indicar el temps de l'imperi romà. A tal període podria correspondre l'origen del nom, si bé res tampoc no exclou, que, havent continuat el nom "sitja" fins a l'època romànica, hagués estat a-plicat al puig de Sitges en ocórrer la reconquesta. L'evolució del nom cal establir-la d'acord amb el següent procés: cigias, ciges, citges, sitges. De les dues variants primitives "cegias" / "cigias" la se-gona amb "i" anà imposant-se. La forma Ciges és la usada en els segles XII a XV (cf Diversos 1971 p 924 ss, Cròniques p 168 nº 485), llatinitzada a voltes en Cigis o Cigiis (Diversos 1971 p 924 ss). En el segle XV s'introduí en els textos una "t" eufònica i passà a escriure's Citges (CDICA XXIII p 153) si bé la seva introducció en aquest segle en la grafia no obsta que es vingués fent servir oral-ment molt temps abans (cf Diversos 1971 p 924 col 1ª 1.26). En els segles XVI-XVII la lletra inici-al, que, malgrat escriure's "c" per raons etimològiques, es pronunciava "s" adoptà aquesta forma gràfica i s'arribà al nom actual de Sitges. Sitges va pertànyer des de 1037, com a part del terme de Ribes, al bisbe de Barcelona, a finals del segle XIII passà a poder reial, en 1321 a Bernat de Fono-llar i després alternativament a la Pia Almoina de la catedral de Barcelona i al rei, fins que en 1390 quedà definitivament per a aquella (cf Llopis 1891 p 23 ss, Diversos 1971 p 923 ss). El primer ma-pa en què apareix el nom de Sitges és el portolà dit de Luxoro, del 1300, sota la forma de Sizes (Co-lomer 1965 p 54 i 81). El terme del castell de Sitges s'anà ampliant successivament amb la quadra dels Gassons i Campdàsens en 1390, la quadra de Miralpeix en 1410 i la de Garraf en 1413, i així arribà a la seva superfície actual (cf els topònims corresponents). Després d'un segle XVI sense cap fet de relleu, participà en el segle XVII en la guerra dels Segadors i sofrí una destrucció quasi total en 1649 (Llopis 1891 p 48, Muntaner 1978 p 25 ss; cf Sitges 1963). En el segle XVIII Sitges patí la guerra de Successió i la reordenació política posterior, però en la segona meitat del segle millora econòmicament mercès al conreu de la vinya i el tràfic comercial amb Amèrica (Muntaner 1978 p 45 ss, Llopis 1891 p 59 ss). En el segle XIX, durant la guerra del Francès, sofrí diversos perills i e-xaccions, però en queda força al marge (Llopis 1891 p 81 ss). En la guerra carlina es fortificà i ha-gué de defensar-se d'alguns assalts de les tropes carlistes (Llopis 1891 p 92 ss). Quan acabà, cone-gué una etapa d'expansió i reformes urbanístiques, completades amb les inauguracions de la carre-tera en 1879 i del tren en 1881 (Llopis 1891 p 99 s, Roig 1934). A finals del segle Roig, Mas i Fontdevila i Rusinyol portaren a Sitges altres pintors i iniciaren una etapa de notable activitat cultu-ral al voltant del Cau Ferrat (Planas 1952 p 97 ss, Planas 1969). En el segle XX es va fer el Maricel i s'urbanitzaren les terres de l'O de la vila, que es convertí en centre d'estiueig de renom (Gibert 1952 p 24 s.). Sofrí la sotragada espiritual i física de la guerra civil i els mals temps de la postguer-ra. Des dels anys 60 l'allau del turisme ha transformat, en molts aspectes incontroladament, la vida de Sitges, i el seu paisatge urbà. Dibuixos i fotografies de conjunt a Eco 756, 917, 2222, 2361, Ba-luard 514, Punta 125, 354, Utrillo 1970 p 80. ; BSG 86, 89, 171; Vallcarca 316. Actes de fitació del terme de l'any 1919.; HG 21 a 38, 60; SEIEEPP sortides. 33,43,63,109,113,114, 115, 117. Esments; GMP 67, 70, 71, 74, 75; Visió, 67, 95, 101 (camí romà). Tassa de plata que es diu Sitges.; Dècima 1391-1392, foli 88v, 89r; Dècima 1279, pàg. 12, foli 69; Dècima 1280, pàg. 17, foli 81; Garraf 26, 75; GGCGarraf 216, 220, 224, 227, 228, 230, 231, 232, 234, 236, 238, 239, 240, 241, 242, 243, 259, 279-293, 298, 299, 300; Egarraf 25, 31, 71, 119, 157; Verd 149; Racons 176, 183, 184. ARNABAT-VIDAL (2008) 102, 110, 155, 200, 242, 247, 252, 253, 276, 277, 337, 375. URPÍ-RESINA (1991) 153, 270, 316, 455.
Genèric:
Codi topònim 1.01.04
Municipi: SITGES
Codi municipi: 0.01.46
Codi comarca: 0.02.17
Data: 26/01/2007
Notes:
MUNTANER 1986, n. 1789 Vila situada en un promontori rocós a la costa, rodejada per una petita plana encerclada per muntanyes. Prop d'ella, a la cova de Sant Llorenç, s'han trobat restes del final del neolític i de l'eneolític (Serra 1921, Tarradell 1962 p 160 ss, 314). A la part alta del puig de Sitges, on hi havia l'antic castell i l'actual ajuntament, s'ha trobat una sèrie ceràmica que va de l'edat de bronze fins al segle IV després de C., passant per ceràmica ibèrica del segle V a. de C., campaniana del III i si-gil-lata dels temps de Crist (Eco 4296). A l'època romana pertanyen les restes d'una vil-la i una cal-çada trobades junt al Vinyet (Amic VIII.1928). No podem tenir cap seguretat que continués la pre-sència de població al cim del puig de Sitges a l'època visigòtica i àrab. La primera menció del nom de Sitges és a l'instrument dotal de l'església de Sant Miquel d'Olèrdola, l'any de 992 ("ipsas Cegias" Ms 1200, IV p 110 nº 227) i després en 1003 ("castra de Ripis et Cigis" Llopis 1891 p 23), 1093 ("castrum in pugio de Cigias" Ms 1200, IV p 160 nº 377; cf Carreras, 1903 p 205 ss) i una mica després -però abans de 1060- ("castrum quod hedificatum est in ipso pugio vocitatum Cegias" Ms 1200, IV p 158 nº 372; cf Carreras 1903 p 220). El nom de Sitges, "sitja", es d'origen ibèric o al-menys preromà, format sobre un primitiu "ceia" o "cija" amb significat de "clot fondo, dipòsit de grans", que es llatinitzà en "cegia" o "cigia" (BDC XXIV 77, Corominas 1965 II p 9, Coromines 1972 II p 180, Coromines 1976 III p 168). D'això no és lícit deduir que la població s'anomenés d'a-questa manera ja abans dels romans, com tampoc no pot acceptar-se l'opinió, fantasiosa o clarament errònia, que es digués Súbur o Kissa. El nom de Sitges suggereix l'existència a la població d'abun-dància de dipòsits de gra. L'exploració arqueològica no ha confirmat aquest fet, malgrat una molt vaga afirmació de Milà i Fontanals (MRABLI II p 508 i III p 581). Si pensem que aquesta abundàn-cia de sitges suposa un actiu comerç de grans, procedent versemblantment del Penedès, comarca de què Sitges és el port natural, cal cercar una època històrica en què aquest comerç fos possible i tot sembla indicar el temps de l'imperi romà. A tal període podria correspondre l'origen del nom, si bé res tampoc no exclou, que, havent continuat el nom "sitja" fins a l'època romànica, hagués estat a-plicat al puig de Sitges en ocórrer la reconquesta. L'evolució del nom cal establir-la d'acord amb el següent procés: cigias, ciges, citges, sitges. De les dues variants primitives "cegias" / "cigias" la se-gona amb "i" anà imposant-se. La forma Ciges és la usada en els segles XII a XV (cf Diversos 1971 p 924 ss, Cròniques p 168 nº 485), llatinitzada a voltes en Cigis o Cigiis (Diversos 1971 p 924 ss). En el segle XV s'introduí en els textos una "t" eufònica i passà a escriure's Citges (CDICA XXIII p 153) si bé la seva introducció en aquest segle en la grafia no obsta que es vingués fent servir oral-ment molt temps abans (cf Diversos 1971 p 924 col 1ª 1.26). En els segles XVI-XVII la lletra inici-al, que, malgrat escriure's "c" per raons etimològiques, es pronunciava "s" adoptà aquesta forma gràfica i s'arribà al nom actual de Sitges. Sitges va pertànyer des de 1037, com a part del terme de Ribes, al bisbe de Barcelona, a finals del segle XIII passà a poder reial, en 1321 a Bernat de Fono-llar i després alternativament a la Pia Almoina de la catedral de Barcelona i al rei, fins que en 1390 quedà definitivament per a aquella (cf Llopis 1891 p 23 ss, Diversos 1971 p 923 ss). El primer ma-pa en què apareix el nom de Sitges és el portolà dit de Luxoro, del 1300, sota la forma de Sizes (Co-lomer 1965 p 54 i 81). El terme del castell de Sitges s'anà ampliant successivament amb la quadra dels Gassons i Campdàsens en 1390, la quadra de Miralpeix en 1410 i la de Garraf en 1413, i així arribà a la seva superfície actual (cf els topònims corresponents). Després d'un segle XVI sense cap fet de relleu, participà en el segle XVII en la guerra dels Segadors i sofrí una destrucció quasi total en 1649 (Llopis 1891 p 48, Muntaner 1978 p 25 ss; cf Sitges 1963). En el segle XVIII Sitges patí la guerra de Successió i la reordenació política posterior, però en la segona meitat del segle millora econòmicament mercès al conreu de la vinya i el tràfic comercial amb Amèrica (Muntaner 1978 p 45 ss, Llopis 1891 p 59 ss). En el segle XIX, durant la guerra del Francès, sofrí diversos perills i e-xaccions, però en queda força al marge (Llopis 1891 p 81 ss). En la guerra carlina es fortificà i ha-gué de defensar-se d'alguns assalts de les tropes carlistes (Llopis 1891 p 92 ss). Quan acabà, cone-gué una etapa d'expansió i reformes urbanístiques, completades amb les inauguracions de la carre-tera en 1879 i del tren en 1881 (Llopis 1891 p 99 s, Roig 1934). A finals del segle Roig, Mas i Fontdevila i Rusinyol portaren a Sitges altres pintors i iniciaren una etapa de notable activitat cultu-ral al voltant del Cau Ferrat (Planas 1952 p 97 ss, Planas 1969). En el segle XX es va fer el Maricel i s'urbanitzaren les terres de l'O de la vila, que es convertí en centre d'estiueig de renom (Gibert 1952 p 24 s.). Sofrí la sotragada espiritual i física de la guerra civil i els mals temps de la postguer-ra. Des dels anys 60 l'allau del turisme ha transformat, en molts aspectes incontroladament, la vida de Sitges, i el seu paisatge urbà. Dibuixos i fotografies de conjunt a Eco 756, 917, 2222, 2361, Ba-luard 514, Punta 125, 354, Utrillo 1970 p 80. ; BSG 86, 89, 171; Vallcarca 316. Actes de fitació del terme de l'any 1919.; HG 21 a 38, 60; SEIEEPP sortides. 33,43,63,109,113,114, 115, 117. Esments; GMP 67, 70, 71, 74, 75; Visió, 67, 95, 101 (camí romà). Tassa de plata que es diu Sitges.; Dècima 1391-1392, foli 88v, 89r; Dècima 1279, pàg. 12, foli 69; Dècima 1280, pàg. 17, foli 81; Garraf 26, 75; GGCGarraf 216, 220, 224, 227, 228, 230, 231, 232, 234, 236, 238, 239, 240, 241, 242, 243, 259, 279-293, 298, 299, 300; Egarraf 25, 31, 71, 119, 157; Verd 149; Racons 176, 183, 184. ARNABAT-VIDAL (2008) 102, 110, 155, 200, 242, 247, 252, 253, 276, 277, 337, 375. URPÍ-RESINA (1991) 153, 270, 316, 455.
