La Portalada va ser una revista efímera, de periodicitat mensual i de caràcter local, editada pel grup municipal de l’entesa per Bellvei. En ella m’hi van deixar publicar petits articles de temàtica històrica i antropològica i, entre ells, s’hi troba el següent (Maig, 1907, núm. 9):
“Existeix, al nostre terme, una barraca d’estructura i de dimensions poc comunes. De forma rectangular, d’uns set metres per tres; l’entrada encarada al sud-est, oberta al costat dret d’una de les parets llargues. Propera a la muntanya, els camps immediats que l’envolten, avui, són erms, plens d’esbarzerars. No és fàcil de veure, de lluny, sembla un marge de pedra.
Les parets d’uns tres metres d’alçada; la cúpula, recoberta de terra, poblada d’atzavarons. Adossat a la paret nord, un pati, amb accés pel nord-est, on hi campen les bardisses; un segon pati, al costat oest, empedrat per la seva pròpia paret caiguda.
Només entrar, a la dreta i en angle, una petita xemeneia; l’espai no és més gran que el d’una barraca senzilla…, però al fons a l’esquerra, s’obre l’entrada a una segona estança, més gran. Peculiar i insòlit: no es tracta d’un simple refugi, era apta per habitar-la; el sòl emporlanat, les parets interiors emblanquinades; dos foradets, com finestres, permeten posar un ull per vigilar els patis…
La barraca deu tenir un nom –igual que un propietari-, però dos elements propers a ella criden l’atenció: un senyor pi, destrossat pel llamp d’una turmenta no datada; una gran i solitària atzavara, mare, potser, de les atzavaretes de la cúpula…, bé li podem dir, doncs, la barraca de l’Atzavara”.
Fins aquí el dit article. Cal dir que les mesures que hi aportava van ser fetes a ull, és a dir, que no són les exactes. Aquestes les podeu trobar a Les barraques de pedra seca de Bellvei, obra de l’arbocenc Robert Rovira i Ferrer, llibre recentment editat per l’ajuntament de Bellvei. Correspon a la barraca núm. 10, indicada també amb el topònim barraca del Pau Martí (pag. 58).
Haig de dir que em va estranyar llegir-hi dit topònim perquè Pau Martí és nom d’una casa de Bellvei que jo no associava al terreny on hi es plantada dita barraca. Fent una indagació superficial em va dir que li havien donat aquell nom perquè era d’un parent del Vendrell de dita casa bellveienca. Vet aquí, doncs, em vaig dir, un exemple de com es poden formar els topònims.
Fem un xic d’història del tros: situat a la Muga i afrontant, en part, amb la Costera (coneguda avui també per muntanya del Francisquet) era propietat de cal Roig (o de la plaça Nova), la mateixa casa que posseïa el castell de la Muga. Durant la guerra del Francès, a partir de 1811, i fins el 1818, van vendre diferents trossos de terra, continus, a Joan Solé i Bertran del Vendrell primer, i després al seu fill Joaquim Solé i Vives, fins formar una finca d’una extensió d’uns deu jornals. En una d’aquestes vendes s’hi parla de l’existència d’un corral. Es evident, o així li sembla a un servidor, que es tracta del tros de la barraca. Les barraques no es solien mencionar en la generació de documents, són excepció; mentre que els corrals, potser perquè s’associaven a una activitat econòmica és més normal. Clar, també hi ha la possibilitat que la barraca encara no existís i que fos construïda pels compradors o nous propietaris. Datar la seva antiguitat és quelcom que s’esllavissa dels meus coneixements.
El Joan i el seu fill Joaquim Solé, del Vendrell, eren de cal Paraire. També es coneixia per Paraire una horta seva que afrontava amb els carrers Santa Anna i Estela, i que a partir de finals del segle XIX es va veure urbanitzada. Els Paraire, també a finals del XIX, van atorgar, aquell tros, a rabassa morta, a l’Anton Roc de Bellvei.
Si el nom de casa Paraire coincidís amb el de l’ofici que exercien els seus membres, s’entén l’interès per disposar d’un corral per tal de criar un ramat que els proporcionés la primer matèria.
Resumint, i des del punt de vista de la toponímia, la barraca en qüestió hauria pogut dir-se barraca de cal Roig (suposant, com ho crec, sense saber-ho, que hagués estat construïda al segle XVIII o abans), i barraca dels seus rabassers (doncs els Roig eren grans propietaris, dedicats als negocis); barraca de cal Paraire del Vendrell (barraca del Paraire), barraca de l’Anton Roc (com a rabasser que en va ser fins a la guerra civil) i si seguíssim el fil trobaríem els parents vendrellencs del Pau Martí (barraca del Pau Martí, que és com se l’ha batejat, com hem vist més munt).
La barraca, avui, forma part d’una ruta que dóna a conèixer molts altres elements de pedra seca, ruta que es troba assenyalada, i en plànol, en el llibre d’en Robert Rovira.
Josep Solé i Armajach
28-03-2022